Itinerari de visita

L'itinerari consta d'11 punts, identificats mitjançant les lletres A fins a la K. 

A mesura que la investigació arqueològica que es porti a terme proporcioni més dades, s'anirà actualitzant la informació, incorporant nous elements d'interès.

A: Accés al castell, porta tronera i cos de guàrdia 

• El recorregut fins a l'interior del Castell de Santueri es realitza a través de dos trams: el primer d'ells està compost per dos murs perpendiculars amb una sèrie d'espitlleres (obertures recatangulars llarges i estretes practicades als murs) i presenta línies de pedra alineades mitjançant Opus Spicatum, antiga tècnica constructiva d'origen romà, dita així per ser en forma d'espiga de blat, molt usada en època medieval cristiana i islàmica. Aquest tram finalitza amb un arc de mig punt dotat d'una reixa; després del seu pas, ens introduïm en el segon tram.
• En el segon tram, a l'esquerra, trobem més espitlleres i enfront, la magnífica Torre de l'Homenatge; a la dreta,  les restes de la primera muralla, també amb  espitlleres, que ens condueix fins a la façana principal i la porta tronera del castell.  Noteu com les espitlleres foren orientades estratègicament per cobrir amb arcs o ballestes  les probables zones d'atac.  Es creu que el primer tram estaria tancat formant una torre. Aquesta part del castell fou consolidada el 2011.
• A la façana principal, mirant cap a dalt, es poden observar les restes del matacà, un dels elements defensius més importants del recinte, que consistia en una estructura amb forma de parapet, probablement de pedra, o potser de fusta, sustentada sobre mènsules separades entre si. Els espais entre les mènsules eren aprofitats per atacar l'enemic, amb pedres o líquids, un cop aquest es trobava al peu de la muralla i no es podia aconseguir amb altres sistemes defensius. És més, la sèrie de mènsules en el mur de la façana que es conserven  sembla indicar l'existència de tot un matacà corregut en aquesta zona que continuava a l'exterior de la torre de l'Homenatge. El seu material exacte (pedra, fusta, o ambdós) no està clar.
• La porta tronera que dóna accés a l'interior del castell es troba composta per dos arcs, un de posterior de mig punt  —restaurat l'any 2011—, i un anterior, de tipologia apuntada, que actua en la part superior com un parapet. Junts creen una variant de matacà anomenada porta "buhedera", ja que com s'observa en aixecar la vista, l'espai buit que hi ha entre tots dos arcs servia per defensar verticalment l'accés a la porta d'entrada al castell.
• Travessats els arcs de l'entrada ens trobem amb un vestíbul cobert amb volta de canó que dóna pas a l'interior del castell.  A la seva esquerra, es situa una estança que podria correspondre amb el cos de guàrdia que controlaria l'accés al recinte. S'hi accedeix a través d'un arc de mig punt i un portal de llinda.

 B: Torre de l'Homenatge

Des d'aquest punt s'accedeix a la Torre d'Armes o de l'Homenatge. Es tracta de la torre més alta de tot el castell; de planta circular, té un diàmetre exterior de 6,10 m i una alçada exterior d'uns 14 m.
    
Construïda en els anys 1316-1317, se situa entre els llenços de les murades i descansa directament sobre la roca.  Presenta  una entrada característica feta de pedra picada i una construcció del llindar (la part inferior de l'obertura) força interessant; es poden observar els sistemes d'ancoratge i tancament de la porta, en concret les quatre pollegueres (peces amb un ull on entraven els eixos, sobre el quals girava una porta de dos fulls).
    
A l'interior de la torre podeu descobrir la seva composició primitiva en tres cossos, amb les marques dels diferents pisos: dos sobre la rasant actual (amb un diàmetre interior de 4 m), un altre de subterrani (de 3 m de diàmetre), potser emprat com masmorra,  nou espitlleres de 1,20 m d'alçada (les obertures per a que hi entrés llum i per a disparar), i a dalt, la cúpula, de magnífica factura.
    
Les fonts històriques documenten nombroses obres de restauració realitzades a la torre; així, el 1329, es va afegir el matacà que recorre l'exterior i, posteriorment, el 1489, es va realitzar la cúpula de casquet esfèric  —recentment restaurada el 2011— , que va substituir a l'anterior coberta, un terrat que datava del 1452, ja que  "havia caigut, estava en gran perill i gran ruïna". A més de la cúpula, es va restaurar el 2011 un lateral del cos de la torre, en molt mal estat.
    
Algunes fonts parlen d'un escut que estaria situat a la clau d'aquesta cúpula, que la tancaria totalment, i que recordaria l'ensenya de Nunyo Sanç, Comte del Rosselló i la Cerdanya, cavaller que acompanyà Jaume I a la Conquesta de Mallorca el 1229, i que fou propietari del castell fins a la seva mort el 1241,  moment en que passà a mans reials.  Es creu que l'última planta estaria destinada al guaita o al res-ponsable del castell, ja que podria connectar, a través d'un accés, amb l'adarb (el camí de ronda o pas de guàrdia) de les muralles a les que s'adossa.
    
Exteriorment és molt similar a la coneguda torre Leonina del Vaticà de Roma (segle VIII), i possiblement la Torre de l'Homenatge serví de model a les torres predials que a partir del segle XVI es construïren a Felanitx entre el castell i el litoral.

La tradició oral parla de que, envers 1459, al castell, i concretament en aquesta torre, romangué el Príncep Carles de Viana  —fill de Joan II de Navarra, i germà del futur rei d'Aragó,  Ferran el Catòlic— , bandejat a Mallorca per ordre del seu pare. A partir d'aquesta tradició i altres elements, alguns defensen de forma vehement la hipòtesi de que Carles de Viana fou el pare de Cristòfor Colom, el descobridor d'Amèrica, fruit d'una relació amb una jove de Felanitx anomenada Margalida Colom. 

 C: Muralla nord amb pas de guàrdia 

La muralla Nord, coronada per 25 merlets, està formada per dos trams de mur longitudinals i un de transversal que tanca el recinte en aquesta vessant. Els murs, de doble parament amb farciment, presenten nombroses línies de construcció realitzades amb Opus Spicatum, i sobre elles,  davant dels merlets, es pot observar el pas de guàrdia, que recorre els dos primers trams murals.

Aquesta zona, pendent de realitzar-hi excavacions arqueològiques, presenta abundants restes de parets, i fins i tot una finestra en el mur transversal de la murada que, possiblement, pertanyeria a alguna de les nombroses estances de les quals parlen les fonts ─però que no s'hi han conservat─, com podria ser la capella. A la dreta d'aquesta habitació es pot apreciar un trencament en el mur, que presenta un sòcol marcant una possible zona de pas, encara que es desconeix la seva funció.

D: Forn i estança del Castellà

En aquesta zona es poden observar diferents elements:

• En primer terme, adossat a la muralla i de forma circular, trobem les restes d'un forn de llenya. Encara que es presenta deteriorat, es pot apreciar la seva construcció en pedra i restes d'argamassa i ceràmica al seu interior. L'absència d'un estudi arqueològic dificulta establir el seu origen, encara que podria tractar-se d'un dels pocs exemples de forn medieval conservats a l'illa. En les fonts es cita, des del 1321, un forn de pa, l'última reparació del qual es va realitzar el 1542. Consta documentalment que el forn estava dins d'una casa, amb sostre. Aquest element estava destinat a la gestió dels aliments de la tropa, pel que no seria d'estranyar que es trobés proper a les dependències de la cuina, encara que aquestes no s'han conservat. 
• Seguidament, es pot observar la coneguda com "càmera del Castellà", personatge molt important en la història del castell, ja que complia les funcions de governador o encarregat. Aquesta estança, adossada al llenç de la murada, conserva les restes d'una volta que data del 1465, nombroses espitlleres i el buit del matacà que connecta amb la porta "buhedera". És precisament en aquesta zona, en la qual ara observem un buit a la muralla, on fins a mitjans del segle XIX es situava un escut que presidiria l'entrada al castell. Desgraciadament es desconeixen les seves causes i data de desaparició, així com els motius que en ell s'hi representarien.

 E: Aljub principal

L'aigua és un recurs escàs i limitat estacionalment en regions, com Mallorca, que es caracteritzen per tenir un clima de tipus mediterrani, molt sec i calorós en els mesos d'estiu. Aquest fet porta a crear importants obres de captació i emmagatzematge, tant de les aigües superficials com subterrànies.

El castell de Santueri és un clar reflex d'aquesta situació, ja que compta amb una important xarxa hidràulica formada per un pou, canals i sèquies i, almenys, 6 aljubs que permetien recollir i emmagatzemar suficient aigua per a moments de setge o sequera.

Les seves tècniques constructives no permeten datar l'origen d'aquest sistema hidràulic, pel que desconeix si podria ser islàmic o haver desenvolupat, posteriorment, en època medieval.

En el cas d'aquest aljub, es tracta d'una estructura impermeabilitzada de planta rectangular de 16 m de llarg i 4,40 m d'ample. Presenta una coberta voltada, de 5,20 m d'alçada, suportada per tres arcs torals de tipologia lleugerament apuntada dels que actualment s'en conserven dos. Aquest element rebia l'aigua a través d'una síquia de pedra, connectada amb la xarxa hidràulica del castell. 

F: Llenç de muralla sud-oest i torres cavalleres

El llenç de muralla sud-oest (a), de gairebé 17 m de longitud, serveix d'unió entre el tram de la façana i les dues torres cavalleres de planta quadrangular. Desgraciadament, ha perdut tots els merlets i el pas de guàrdia està molt deteriorat. El mal estat de conservació que presentava, va motivar una intervenció de consolidació l'any 1969.

• La primera de les torres cavalleres (b) té una alçada exterior de més de 12 m, mentre que a l'interior del castell no arriba als 6 m. Els seus murs de pedra calcària presenten unes mides exteriors de 3,4 m x 3,6 m i un gruix de 0,8 m. Arquitectònicament, respon a una construcció robusta que presenta alguns detalls constructius molt ben treballats, com són les cantonades exteriors, realitzats amb carreus de marès, la cara interior de la torre, folrada també amb carreus de marès i les dues obertures d'accés, situades al pis d'entrada i al pis superior, amb brancals i llindes acuradament tractats. En el seu interior, hi hauria tres plantes: una sota el nivell rasant, una altra coincidint amb el nivell actual i una tercera a més alçada. Actualment, es poden observar els permòdols inserits en el mur que suportarien els voladissos del tercer pis.

• La segona torre cavallera (c), unida a l'anterior per un llenç de muralla (d) d'uns 14 m, en el qual descansa l'aljub principal (e), presenta únicament tres cares de similar factura que l'anterior. En elles es poden apreciar les restes de dues espitlleres. L'altura externa és de gairebé 6 m. Recentment, el 2011, el llenç (d) i les torres, especialment la (c), van ser objecte d'una important intervenció de reparació.

Alguns autors han volgut veure en les formes quadrades d'aquestes torres un origen islàmic, encara que la manca d'informació no ens permet confirmar aquesta dada.

G: Estança amb aljubs adossats 

Conjunt format per tres elements: una estança força deteriorada (a) i dos aljubs (b) i (c) adossats a la paret posterior.

• L'estança (a), de 18,70 m de llarg i una amplada de 6 m, realitzada en pedra calcària amb presència de la tècnica d'Opus Spicatum, compta amb tres obertures a la paret que miren a l'exterior del recinte. La coberta, que no es conserva, seria a un vessant. L'habitació presenta un estat deteriorat, el que impedeix conèixer la seva funció original, tot i que segurament estaria destinada a l'emmagatzematge d'aliments o al resguard de la tropa. Aquest element ha estat intervingut de manera important durant la restauració del 2010-2011.
• Els dos aljubs adossats (b) i (c) al tram posterior, formarien part del ja esmentat sistema hidràulic del castell. Estan construïts amb pedra sense tallar, unida per argamassa i molt segurament connectarien mitjançant conduccions amb un tercer aljub situat per sobre d'ells. D'aquesta manera es podrien aprofitar els sobrants d'aigua en cas que existissin. 

H: Muralla de l'Est i pedrera

El llenç de la muralla Est es troba deteriorat i pendent de ser intervingut en futures actuacions. Està format per quatre trams que sumen una longitud total de 26,50 m; en la seva factura, realitzada en pedra calcària com la majoria de la resta del conjunt, es pot apreciar alguna filera d'Opus Spicatum.

No gaire lluny de les restes de la murada trobem una petita pedrera de pedra calcària de tipus inclinat, en la qual es poden observar les traces de l'extracció manual de la matèria primera utilitzada per a la construcció de part del castell. Normalment, les pedres dures i menys estètiques eren usades com pedres de maçoneria en els murs i sòcols, mentre que la pedra més tova i fàcil de tallar era utilitzada en els carreus de portalades, cantonades, finestrals, dovelles, etc. 

Així, per exemple, el 1329, a l'Arxiu del Reial Patrimoni (Palma) es dóna compte de que un tal Planajor, picapedrer, emprà 41 dies per extreure de la pedrera les lloses i els permòdols que havien de servir per al matacà de la torre rodona (de l'Homenatge) i el que existeix a la murada de la façana. 

I: Llenç de muralla, Aljub, i ​​Terrassa inferior

En aquesta zona es poden apreciar una sèrie d'elements com són les restes molt deteriorades d'un aljub, una plataforma inferior i les restes d'un tram de muralla.

L'aljub és un dels sis elements documentats que formen part del sistema hidràulic que proveiria als habitants del castell. Es troba mig enterrat, i presenta una coberta de volta d'aresta i uns murs que delimiten un espai de 8,50 m de longitud per 4,80 m d'ample. El mur lateral esquerre (a) es troba enterrat respecte al nivell actual del sòl, mentre que el mur dret (b) serveix com a mur de contenció d'una plataforma inferior (c) que connecta amb les restes d'un tram de muralla (d).

J: Llenç de muralla Nord-est i Torre

Delimitant aquesta zona del castell hi ha un llenç de muralla d'uns 150 m de longitud, amb prou feines visible des del camí, ja que es troba per sota del nivell de la plataforma. Adossat a ell, trobem la torre més allunyada de l'entrada del castell, amb una mida de 4,40 m per 2,70 m construïda en pedra calcària, amb línies d'Opus Spicatum de bona factura. Aquesta estructura es troba formada per tres murs, de manera que romania oberta a l'interior del castell. S'hi poden apreciar els forats on s'introduïen les bigues que suportarien el terra del pis de fusta i al qual s'accediria des d'unes escales també de fusta.

Aquesta torre és un exemple d'un tipus d'element defensiu que apareix a Europa en el segle XII. A l’arxiu del Reial Patrimoni consta que l'abril de 1348, es reconstruí un dels cantons de la torre, destruït per un llamp.

A la part alta d'aquesta zona es conserven alguns elements interessants que formarien part del sistema hidràulic del conjunt. Entre ells podríem destacar una estructura de pedra seca que recolliria l'aigua d'un pou d'uns quatre metres de profunditat i que s'abastia dels corrents d'aigua naturals. També podem citar dos aljubs connectats dels quals un, amb posterioritat, va ser habilitat com a estable. Aquests elements seran introduïts en l'itinerari quant s'investiguin i s'habiliti el seu accés.

K: Muralla Nord-oest

Llenç mural format per sis trams que sumen una longitud total de gairebé 37 metres i en el qual es poden apreciar diferents tècniques constructives, ja que a la part baixa es pot observar una construcció de carreus de pedra calcària i morter, mentre que en altres zones es conserven línies d'Opus Spicatum de bona factura. A la part alta s'aprecien les restes d'un pas de guàrdia molt deteriorat, des del qual es controlaria la zona de l'actual monestir de Sant Salvador.

Des d'aquí, cap a l'est, es pot observar el lateral de la torre més allunyada del castell, que la tradició anomena torre des confessionari des moros. 

En primer terme, entre la tanca del recorregut i el llenç mural, la tradició oral hi situa l'anomenat cementiri dels moros.